i n v o c a c i ó

Estava previst

passar la tarda a casa seva.

Hi arriba un camí de terra

que no surt als mapes.

Ens hem perdut.

Hem arribat tard,

fosquejava. Els gossos

se’ns han tirat a sobre.

Després dels petons

hem baixat per un sender

cap al murmuri d’un rierol.

Des d’un revolt, hem vist

cavalls en un prat.

Ens hem aturat.

No estaven lligats.

No ens hem mogut.

Han fugit galopant,

trepitjant herbes, trencant branques.

Al rierol ja era de nit.

De tant en tant, sentíem

galopades.

Algú ha dit

que hi havia granotes.

Algú ha tirat

una pedra a l’aigua.

Les rialles han interromput

la cadència del silenci,

llanternes aigualint la foscor.

Al tornar, has ensopegat

amb una pedra, la mà

t’ha caigut sobre un esbarzer.

Només havíem de passar-hi la tarda.

A la cuina, t’he tret una espina.

Estava imprevist

però ens hem quedat

a sopar.

Els gossos s’han quedat a fora,

rascant la porta.

Quan ha portat les postres

li tremolava la mà.

Poc a poc les paraules

s’han reduït a brases.

Era de matinada.

Els fars del cotxe

els han il·luminat,

ens deien adéu, abraçats.

He girat el volant,

han desaparegut.

Del 6 d’abril al 7 de maig de 1988 la companyia Teatre Lliure va representar ’La bona persona de Sezuan’ de Bertolt Brecht, amb direcció i escenografia de Fabià Puigserver, al Mercat de les Flors.

Una pluja fina va començar

a caure sobre l’escenari.

Algú es protegia amb l’abric, amb papers de diari.

Poc a poc, l’aigua regalimada

va formar un toll,

i les llambordes van ser de pedra,

i ja no hi va haver sostre.

A la butaca, no em vaig mullar,

em va amarar la solitud,

sota la pluja no hi va haver cap petó,

algú que esperava en silenci

rebent els petons de les gotes.

A vegades, la bellesa no és adequada.

És bonica la sang

quan cau sobre la neu verge.

És més adequat anar sumant diumenges.

Herència de Don Ramon Noy Coma,

consistent en la meitat indivisa de la finca següent:

Casa situada en aquesta ciutat,

carrer del Museu, senyalada amb el número nou,

de cent vint-i-vuit metres trenta decímetres de superfície,

dels quals seixanta-cinc metres corresponen

a la part edificada i la resta

al pati.

Llinda,

al davant,

amb el ja citat carrer del Museu;

per l’esquerra entrant,

amb els successors de Don Magín Planas,

amb els de Don Francisco Pruna

i amb els de Don Ramón Planas;

per la dreta,

amb la casa número onze del carrer del Museu,

que constitueix la resta que va quedar

de la finca matriu mitjançant paret

que queda d’ús comú i indivisa

entre la finca present i la finca matriu;

al fons,

amb els successors de Don Valentín Moragas;

i per sobre,

amb l’atmosfera.

Odisseu es va fer lligar

al pal de la nau per no ser

fidel al Cant de les sirenes,

per no llençar-se a l’aigua

i nedar cap a les roquesirenes.

El desig no té port?

M’he aferrat al pal del meu seny.

Els túnels no tenen pèrdua.

De mica en mica, l’esplendor

del parquet nou ha començat a cruixir,

s’ha envellit, com un jardí sense podar

que ha extraviat la simetria.

La remor dels racons

trepitjats amb cada passa

ens endinsa a la casa.

Ja tenim una llar

antiga, frondosa.

Al vestíbul, els pensaments

pugen com globus inflats d’heli

i s’estan al sostre altíssim.

El silenci cau,

estic al no-lloc de la consciència

on hi ha el brogit

de l’aire acondicionat

o d’alguna porta que s’obre.

Al cap dels anys

totes les portes són de sortida.

Em van dir:

«les grans veritats es diuen als vestíbuls».