la teva respiració
M’adormo més tard que tu.
Arran del caragol de mar
de la teva boca,
escolto com vas respirant
les onades més pregones.
M’adormo més tard que tu.
Arran del caragol de mar
de la teva boca,
escolto com vas respirant
les onades més pregones.
Els ocells piulen omplint de guixades
el paper en blanc del silenci.
L’ombra muda
de les branques i de les fulles
de les arrels mortes.
L’eco de les moreres
esmorteeix la vida.
En la tardor de pals sense vela,
el vent remou els obencs
que bateguen contra els pals.
Esperen a la sorra.
Els seus crits, els seus tambors,
s’ofeguen en la remor dels cotxes.
No envaeixen la calçada per tallar-ne el trànsit,
es queden a la sorra de la platja.
Potser ser una minoria és això:
nedar i no poder evitar que el mar esborri
el solc que deixem enrere amb cada braçada.
Al vestíbul, els pensaments
pugen com globus inflats d’heli
i s’estan al sostre altíssim.
El silenci cau,
estic al no-lloc de la consciència
on hi ha el brogit
de l’aire acondicionat
o d’alguna porta que s’obre.
Al cap dels anys
totes les portes són de sortida.
Em van dir:
«les grans veritats es diuen als vestíbuls».
Dins de 78,26 m de llarg, de 31,32 m d’ample i de 28,15 m d’alçada,
algú toca l’orgue.
La música reconstrueix
temples, com una llanterna
que fa existir allò que va il·luminant.
La penombra ressona.
