i n v o c a c i ó

sons i lletres de Martí Noy

estava imprevist

 

Estava previst

passar la tarda a casa seva.

Hi arriba un camí de terra

que no surt als mapes.

Ens hem perdut.

Hem arribat tard,

fosquejava. Els gossos

se’ns han tirat a sobre.

Després dels petons

hem baixat per un sender

cap al murmuri d’un rierol.

Des d’un revolt, hem vist

cavalls en un prat.

Ens hem aturat.

No estaven lligats.

No ens hem mogut.

Han fugit galopant,

trepitjant herbes, trencant branques.

Al rierol ja era de nit.

De tant en tant, sentíem

galopades.

Algú ha dit

que hi havia granotes.

Algú ha tirat

una pedra a l’aigua.

Les rialles han interromput

la cadència del silenci,

llanternes aigualint la foscor.

Al tornar, has ensopegat

amb una pedra, la mà

t’ha caigut sobre un esbarzer.

Només havíem de passar-hi la tarda.

A la cuina, t’he tret una espina.

Estava imprevist

però ens hem quedat

a sopar.

Els gossos s’han quedat a fora,

rascant la porta.

Quan ha portat les postres

li tremolava la mà.

Poc a poc les paraules

s’han reduït a brases.

Era de matinada.

Els fars del cotxe

els han il·luminat,

ens deien adéu, abraçats.

He girat el volant,

han desaparegut.

tard o d’hora, el silenci

Espai sonor creat per a la cerimònia paralitúrgica ‘LIBACIONS’ que l’artista plàstic Oriol Texidor va realitzar en la inauguració de la seva exposició ‘FE (2a part), LUSTRATIONIS’ que va tenir lloc el 10 de setembre a les 21 hores al Centre d’Art Cal Massó de Reus

A l’inici, tot ho podia

escoltar.

Després, va anar endinsant-se

en el coixí del bosc.

I va assolir el silenci.

En la clariana del sostre

va ordenar els estels.

una pàtria

Records,

com qui mira estels,

per no perdre’s al desert,

per saber qui sóc,

per tornar a la meva pàtria,

una pàtria.

Tu sota un paraigua.

Tu i jo sense agafar-nos de la mà.

Tu de Heidy i jo de judoka.

Les dues mirant fixament a la càmera, sense por, princeses del present.

Ja des de fora de l’estadi s’escolta la música, arribem tard al concert, entrem, la munió de gent canta, salta, vomita, algú toca la guitarra elèctrica despullat, ens diem coses, no ens sentim, ens abraçem.

Jo amb barba, amb els cabells llargs, girat, amb llavis de ressaca, mirant lluny. Darrera meu un Arc de Triomf.

Tots els cotxes apartant-se al sentir la sirena, l’ambulància que s’obre pas, com una riuada. Darrera seu la ferida es va tancant. Ambulàncies cada dia, la que sempre arriba a temps, la que et salva.

Tens la platja a l’esquena, travesses un càmping i una via de tren, t’endinses en la pineda fins que ja no es veu el mar. Hi ha un lloc on la petita vall s’eixampla, forma un cràter. Aquí hi havia les vinyes. Puges dalt del turó, des d’allà dalt tornes a veure el mar, ja mut. Ara, sents l’eco de les vinyes. T’esperen les arrels somortes.

Les dues, al cap dels anys. Una mira a la càmera i recolza la mà sobre l’espatlla de l’altra, que no mira a la càmera, no mira res.

Tu escrivint, et miro sense que em vegis, tu en el teu món. Amb quatre passes et podria tocar. No goso interrompre-t. Tu, tan lluny.

A primera hora del matí la finestra oberta cap al carrer, tu asseguda al costat, la persiana baixada. Les persianes que pugen, l’olor a pa calent, els nens que criden, el fregadís de l’escombra que passa per la vorera. Ningú et veu.

Tu i el teu pare dalt del patí de vela, tu descalça, el teu pare amb sabates, d’esquena, la vela inflada.

En un aeroport, un home s’espera darrera d’una línia pintada al terra. Quan el veu sortir per la porta corre: els dos homes s’abraçen, no es diuen res, s’abraçen amb força, els ulls tancats, els anys tancats. La megafonia segueix sonant.

La taula plena de copes i plats bruts, tots acaben de marxar. La cera de les espelmes s’ha assecat vessada per sobre el plat.

la bona persona de Sezuan

Del 6 d’abril al 7 de maig de 1988 la companyia Teatre Lliure va representar ’La bona persona de Sezuan’ de Bertolt Brecht, amb direcció i escenografia de Fabià Puigserver, al Mercat de les Flors.

Una pluja fina va començar

a caure sobre l’escenari.

Algú es protegia amb l’abric, amb papers de diari.

Poc a poc, l’aigua regalimada

va formar un toll,

i les llambordes van ser de pedra,

i ja no hi va haver sostre.

A la butaca, no em vaig mullar,

em va amarar la solitud,

sota la pluja no hi va haver cap petó,

algú que esperava en silenci

rebent els petons de les gotes.

A vegades, la bellesa no és adequada.

És bonica la sang

quan cau sobre la neu verge.

És més adequat anar sumant diumenges.

còpia simple

 

Herència de Don Ramon Noy Coma,

consistent en la meitat indivisa de la finca següent:

Casa situada en aquesta ciutat,

carrer del Museu, senyalada amb el número nou,

de cent vint-i-vuit metres trenta decímetres de superfície,

dels quals seixanta-cinc metres corresponen

a la part edificada i la resta

al pati.

Llinda,

al davant,

amb el ja citat carrer del Museu;

per l’esquerra entrant,

amb els successors de Don Magín Planas,

amb els de Don Francisco Pruna

i amb els de Don Ramón Planas;

per la dreta,

amb la casa número onze del carrer del Museu,

que constitueix la resta que va quedar

de la finca matriu mitjançant paret

que queda d’ús comú i indivisa

entre la finca present i la finca matriu;

al fons,

amb els successors de Don Valentín Moragas;

i per sobre,

amb l’atmosfera.

eufòria

 

No us quedeu a casa, sortiu

del parèntesi de les parets,

s’acaben esquerdant,

i la veritat és allà fora

esperant atropellar-vos.

Hi ha moments en què els semàfors

ja no regulen res. El vermell

té la freqüència més baixa de llum

que pot discernir l’ull humà.

Per sota d’una longitud d’ona de set-cents nanòmetres

ja no hi ha res prohibit.

És com tallar els arbusts del laberint d’Horta,

amb poques passes

aneu d’una punta a l’altra de l’esplanada.

No n’hi ha prou amb podar.

No us quedeu a casa, brolleu

com espermatozous a la sortida del col·legi.

El Cant de les sirenes

 

Odisseu es va fer lligar

al pal de la nau per no ser

fidel al Cant de les sirenes,

per no llençar-se a l’aigua

i nedar cap a les roquesirenes.

El desig no té port?

M’he aferrat al pal del meu seny.

Els túnels no tenen pèrdua.

purpurina

 

He apartat la taula i les cadires, i els sofàs,

i tot allò que la felicitat pot trencar.

He escrit el teu nom a les garlandes.

No sé si m’agradaria viure

en un lloc on tot l’any fa la mateixa temperatura,

no puc suportar la tebior del dia a dia.

No s’evaporen les gotes de purpurina.

Inflo globus de tots colors

fins que no em queda aire.

tramuntana

 

La tramuntana ha rentat la llum,

s’ha endut les fulles que no s’agafaven amb força

a les branques, les bosses de plàstic,

no sé cap a on.

He tancat les finestres,

em vull quedar.

La tramuntana s’escola a dins,

la vida fa soroll.

No hi ha cap finestra totalment estanca.

una llar

 

 

De mica en mica, l’esplendor

del parquet nou ha començat a cruixir,

s’ha envellit, com un jardí sense podar

que ha extraviat la simetria.

La remor dels racons

trepitjats amb cada passa

ens endinsa a la casa.

Ja tenim una llar

antiga, frondosa.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.