i n v o c a c i ó

Records,

com qui mira estels,

per no perdre’s al desert,

per saber qui sóc,

per tornar a la meva pàtria,

una pàtria.

Tu sota un paraigua.

Tu i jo sense agafar-nos de la mà.

Tu de Heidy i jo de judoka.

Les dues mirant fixament a la càmera, sense por, princeses del present.

Ja des de fora de l’estadi s’escolta la música, arribem tard al concert, entrem, la munió de gent canta, salta, vomita, algú toca la guitarra elèctrica despullat, ens diem coses, no ens sentim, ens abraçem.

Jo amb barba, amb els cabells llargs, girat, amb llavis de ressaca, mirant lluny. Darrera meu un Arc de Triomf.

Tots els cotxes apartant-se al sentir la sirena, l’ambulància que s’obre pas, com una riuada. Darrera seu la ferida es va tancant. Ambulàncies cada dia, la que sempre arriba a temps, la que et salva.

Tens la platja a l’esquena, travesses un càmping i una via de tren, t’endinses en la pineda fins que ja no es veu el mar. Hi ha un lloc on la petita vall s’eixampla, forma un cràter. Aquí hi havia les vinyes. Puges dalt del turó, des d’allà dalt tornes a veure el mar, ja mut. Ara, sents l’eco de les vinyes. T’esperen les arrels somortes.

Les dues, al cap dels anys. Una mira a la càmera i recolza la mà sobre l’espatlla de l’altra, que no mira a la càmera, no mira res.

Tu escrivint, et miro sense que em vegis, tu en el teu món. Amb quatre passes et podria tocar. No goso interrompre-t. Tu, tan lluny.

A primera hora del matí la finestra oberta cap al carrer, tu asseguda al costat, la persiana baixada. Les persianes que pugen, l’olor a pa calent, els nens que criden, el fregadís de l’escombra que passa per la vorera. Ningú et veu.

Tu i el teu pare dalt del patí de vela, tu descalça, el teu pare amb sabates, d’esquena, la vela inflada.

En un aeroport, un home s’espera darrera d’una línia pintada al terra. Quan el veu sortir per la porta corre: els dos homes s’abraçen, no es diuen res, s’abraçen amb força, els ulls tancats, els anys tancats. La megafonia segueix sonant.

La taula plena de copes i plats bruts, tots acaben de marxar. La cera de les espelmes s’ha assecat vessada per sobre el plat.

No us quedeu a casa, sortiu

del parèntesi de les parets,

s’acaben esquerdant,

i la veritat és allà fora

esperant atropellar-vos.

Hi ha moments en què els semàfors

ja no regulen res. El vermell

té la freqüència més baixa de llum

que pot discernir l’ull humà.

Per sota d’una longitud d’ona de set-cents nanòmetres

ja no hi ha res prohibit.

És com tallar els arbusts del laberint d’Horta,

amb poques passes

aneu d’una punta a l’altra de l’esplanada.

No n’hi ha prou amb podar.

No us quedeu a casa, brolleu

com espermatozous a la sortida del col·legi.

He apartat la taula i les cadires, i els sofàs,

i tot allò que la felicitat pot trencar.

He escrit el teu nom a les garlandes.

No sé si m’agradaria viure

en un lloc on tot l’any fa la mateixa temperatura,

no puc suportar la tebior del dia a dia.

No s’evaporen les gotes de purpurina.

Inflo globus de tots colors

fins que no em queda aire.

La tramuntana ha rentat la llum,

s’ha endut les fulles que no s’agafaven amb força

a les branques, les bosses de plàstic,

no sé cap a on.

He tancat les finestres,

em vull quedar.

La tramuntana s’escola a dins,

la vida fa soroll.

No hi ha cap finestra totalment estanca.